Berlin 2012

 

L'Agrupació Pericial se'n va a Berlin

 

Dia 7.9.2012

Un, dos, tres... vint-i-vuit, vint-i-nou i trenta. Ja hi som tots. Embarquem. Barcelona-Berlin, 2,5 hores, avió còmode, ens donen un bocata i una beguda. Gràcies. Arribem al país de l’ordre i entrem en una espècie de magatzem per esperar les maletes i anar cap a l’hotel. En les pantalles se’ns dóna informació que estan arribant en una de les dues cintes d’aquesta sala-magatzem. Ni rastre de les maletes, ni de les nostres ni de ningú de la resta de l’avió que venia de Barcelona. Fem càlculs: quants dies pot durar una sola muda... Ningú explica res i els funcionaris que estan a la sala, se’n desentenen. De cop i volta n’arriben unes quantes, potser la meitat. Ja portem ¾ d’hora. Una passatgera diu que les maletes estan a Barcelona, que no han sortit. Estem a punt d’anar a la guixeta de reclamacions quan surten noves maletes. Portem ja més d’una hora. Per fi! Tots recuperem el nostre equipatge. Aquest fet ha de ser una excepció per aquest país ordenat que és Alemanya. Veurem...

Se’ns presenta el guia, Alfredo, té algun tic una mica acusat de personalitat, veurem si ens resulta favorable o no. Mostra una actitud crítica sobre molts temes, però no admet diàleg sobre les seves opinions. L’anirem descobrint amb explicacions molt professionals i opinions històriques personals però ben fonamentades.
 
L’aeroport de Tegel, està col·lapsat en bona part perquè està en restauració. Està molt a prop de la ciutat, a l’est, i seria molt còmode si no fos pels actuals embolics de la seva restauració. En tot cas cal dir que hi ajuda el fet que el que ha de ser l’aeroport de referència d’Europa i la solució del tràfic aeri de la ciutat -el Berlín-Schönefeld- ha tingut molts problemes. Els constants retards en l’obra i errors en la planificació i d’execució (recordeu que estem al país dels caps quadrats i ara, desprès d’haver donat diverses dates d’acabament, ja no saben ni tan sols quan l’acabaran) està ocasionant un absolut col·lapse als passatgers que arriben a la ciutat o bé els que hi van com a aeroport d’enllaç.

Quan sortim de l’aeroport canviem el programa, ja anirem a l’hotel desprès i així no perdrem temps i farem el tour previst.

Una primera visió de la ciutat. Entrem pel 17 Juni strasse (que commemora la revolta dels treballadors de l’any 1953 en la que hi van haver molts morts). L’avinguda travessa la ciutat d’est a oest tota i concretament travessa el parc de Tiergarten, un parc de dimensions enormes. Veiem la columna de la Victòria, que abans havia estat davant del Reichtag. Seguim cap a Potsdamerplatz, baixem, el cinema, els mites, un record per Metròpolis com a cinema de futur, baixem.... Parlem d’arquitectes... en seguirem parlant moltes vegades i en moltes ocasions, tota vegada que Berlín és un museu divers d’arquitectura. Seguim i veiem el monument a l’holocaust, uns blocs de ciment... baixem... Un monument sobre el que ningú s’ha volgut manifestar quan al seu sentit, ni el seu creador. Pot ser una visió de tombes o qualsevol altra cosa. En tot cas és impactant, sobretot quan et passeges per dintre. Passem per davant de la porta de Brandemburg, però ara no toca. Anem directe a veure el Reichtag ara Bundestag (ja no és imperi), la seva cúpula. Registres, control, ens donen uns auriculars per seguir l’explicació, molt bé. És necessari seguir l’explicació que dóna pistes sobre el Reichtag, la forma de govern i la ciutat. També sobre la reconstrucció efectuada per Foster que, segons el guia va agafar coses de molts projectes d’altres arquitectes. Ens va dir que la cúpula havia seguit, en part, un projecte de Calatrava, però la veritat és que no constava enlloc el seu nom.

Anem a veure l’estació central de Berlín -Hauptbahnhof-, una meravella de la tecnologia, on hi deu haver unes entre 5 i 7 alçades. En el pis inferior circulen uns trens (suposo que són els que van de nord a sud) i en el pis cinquè, sisè o setè, els d’alta velocitat i altres (que van de oest a est, o era a l'inrevés?). Ascensors, escales mecàniques, acer, serveis de tot tipus. Una veritable estació central que no existeix enlloc d’Europa. Deu haver trigat uns 5 o 6 anys en construir-se i la veritat és que sembla ha valgut la pena. Com passa a les millors cases, sembla ser que no van prendre bé les mides al tren d’alta velocitat, que amida 400 metres de llargada, mentre que el túnel o arc de cobriment només en fa 300, amb el que els pobres viatgers de primera han de sortir del tren sense cobriment. A Alemanya en diuen deixar-te sota la pluja, que és exactament el que els passa a aquells viatgers.

Anem a la porta de Brandemburg. A prop veiem l’estàtua del predicador, un home que crida però que ningú sent. La porta és un lloc de referència per Berlín. Sota el seu arc va passar Napoleó, Bismarck i l’emperador Wilhelm. Durant molts anys no es veia, doncs estava entre els dos murs. A terra han deixat el senyal de per on passava el mur, una franja de llambordes.

El dia s'acaba i hem d'anar cap a l’hotel en Ramada en el barri de Mitte. Bon hotel, i cèntric. Les habitacions es reparteixen de forma ordenada i ràpida i sopem al mateix hotel.


Dia 8.9.2012

Esmorzar a l’hotel amb bufet lliure. Per si haguessin de patir gana els dies següents ens posem les botes.

Avui toca la visita a Potsdam i al Palau Sans Souci, però com se surt a les 11 ens queda una bona estona per rondar i conèixer els voltants.

Sortim de l’hotel i al costat mateix trobem un cementiri on hi ha enterrats alguns homes i dones importants, polítics, literats, etc.,com és la tomba de Bertold Brecht i altres. És un cementiri on enterraven els seus morts els primers francesos que vivien a Berlín i conserva aquesta referència francesa.

A poca distància de l’hotel hi ha la sinagoga i el barri jueu, o més ben dit, el que resta de tot el barri i de la Sinagoga. Sembla una bona opció per començar a conèixer la ciutat. La Sinagoga avui (dissabte) no es pot visitar (és el sàbat), rondem pels carrers del voltant i ens entretenim en el Gr. Hamburger strasse, on es conserven restes dels desastres que van sofrir els jueus. Concretament hi ha un cementiri jueu que va ser destrossat pels nazis i ara no és més que un parc, amb alguns records dels temps passats. Hi ha una làpida de Moses Mendelssohn de 1729 a 1786, un filòsof alemany un defensor dels drets dels jueus. Sobre la seva làpida hi havia unes pedretes sobre les que Alfredo ens va donar l’explicació de que en l’antiguitat, quan una persona moria, s’havia comprovat que perdia 21 grams (en realitat em sembla que va dir 17 grams), que s’atribuïa al pes de l’ànima que en el moment de morir volava cap a no sé on. Aquestes pedretes eren per compensar aquella pèrdua. Davant mateix un grup escultòric que representava a aquells deportats als camps d’extermini. També, en el mateix carrer es poden veure unes plaques, petites, de llauró o metall, on consta el nom de la persona, la seva data de naixement, on va ser deportat (camp d’extermini) i quan va ser assassinat. A la façana de la casa número 27 d’aquest carrer conserva restes de metralla per tota la paret, i una mica més endavant (a l’altre costat, en les parets laterals d’una casa hi ha també moltes plaques pintades on també consten els noms dels que van anar a parar a aquells camps d’extermini.Com que cercàvem uns números determinats del carrer vam poder comprovar un sistema una mica curiós de numeració. Comença pel número u, i correlativament va avançar pel mateix costat del carrer i quan arriba al final continua la numeració per la banda oposada, de forma que el primer número del carrer i el darrer estan un enfront de l’altre.

En el mateix barri veiem l’edifici d’okupes Tachelles, on diu que es pot entrar i veure els artistes. Sort que estava tancat doncs la brutícia i el desordre no convidava pas a veure que hi havia dintre.

A les 11 pugem a l’autocar en direcció a Potsdam, una ciutat a uns 30 quilòmetres de Berlín i que ha estat i és famosa per ser el lloc on han transcorregut alguns capítols de la història en els seus palaus.

Com l’autopista està en obres agafem una carretera al costat del llac, cosa que li permet a l’Alfredo donar explicacions variades sobre la forma de viure de la gent, de com els rics i els més modestos s’havien unit en aquesta zona plena de boscos i llacs, la utilització del transport públic, de com els alemanys en aquesta zona primer van construir el metro i desprès van fer les cases.

Postdam és la capital de Brandemburg, una ciutat amb una intensa vida universitària i lloc de lleure també pels berlinesos, on alguns d’ells s’hi ha instal·lat en luxoses cases.

Desfem un malentès (el programa ho deia prou clar) en el sentit que alguns havíem pensar que també visitàvem el palau Cecilienhof, lloc on es va celebrar la conferència de pau en la que els vencedors (Roosevelt, Churchill i Stalin) van decidir què en feien d’Alemanya. La veritat és que poca cosa es va decidir en aquella conferència, ja que les concrecions van venir de negociacions posteriors, ja a un altre nivell. Un dels resultats va ser que Rússia declarés la guerra al Japó, tota vegada que encara que la guerra havia acabat a Europa no era així a l’Orient, on Japó continuava guerrejant amb fruïció. Resolt que no veurem Cecilienhof, ens oblidem d’aquest tema i el deixem per un altre viatge.

Quan arribem a Potsdam anem a veure la ciutat, bàsicament l’església, alguns carrers i el barri holandès, quin origen sembla ser que quan havien de resoldre els problemes de l’aigua, van venir una colla d’holandesos, experts en la matèria i a banda de solucionar el problema s’hi van quedar en un barri propi a l’estil holandès, barri que encara es conserva amb el canvi que ara tot son botiguetes i restaurants. Tot això passava en el segle XVIII, on van construir 134 cases de totxo vermell.

Aprofitem per veure un centre comercial on es pot veure mostres d’art deco.

Dinar i per la tarda visitem el palau Sans Souci, que ver a ser el nom del que volen tots els governants, sense mal de caps (i si no que li preguntin a don Mariano o al nostre estimar rei).

El palau de Sans Souci fou construït per alguns dels innombrables reis Frederic o Guillem, amb totes les combinacions possibles, en aquest cas Guillem i el nom de l’arquitecte ja ni em molesto a posar-lo perquè, dit i oblidat (és massa llarg). Del Palau destaca el fet que les habitacions o sales tenen la sortida pel davant, per la terrassa, sense que tingui l’estructura d’un passadís que va comunicant totes les sales.

El rei en qüestió devia ser un diletant, tot i que alguna vegada també havia agafat l’escopeta per anar a guerrejar. Però li agradava molt la filosofia, la filantropia i en general la cultura. Tenia convidats intel·lectuals que es passaven llargues temporades al palau (Voltaire s’hi va passar quatre anys), i formava part de la maçoneria. Tot i ser un palau d’un rei important no ens va impressionar massa. En tot cas va ser la vida d’aquell rei, la voluntat d’impulsar la cultura i el no voler posar mai perquè el pintessin (potser era més lleig que un pecat).

Les quatre cantonades del palau estan orientades a les ruïnes, el vent (un molí), l’aigua i a la mort, ja que es va fabricar la seva tomba en vida.

No vam parar massa atenció al jardí, l’hivernacle i les terrasses, on aquell rei havia volgut conrear tot tipus de fruites (són interessants les vinyes que estan plantades al voltant de les terrasses.

Els jardins que es veuen des del palau, no els vam visitar i el Palau nou, un enorme palau, només el vam veure per fora.

En el camí de tornada el guia Alfredo ens va fer una exposició històrica des de la primera guerra europea fins a la conferència de pau de Potsdam de 1945. En tot cas si que va posar alguns elements de reflexió sobre la història de la Gran Guerra, en el sentit que fou una guerra econòmica, i de la Segona Guerra Mundial en la que hi va haver massa facilitats per part, no només dels nazis, sinó també de tots els països ocupats (per més informació veure Postwar de Tony Judt o Por el bien del imperio, de Josep Fontana, tots dos uns volums de més de mil pàgines que tracten de la història Europea i mundial des de 1945 fins ara). Les conferències de pau (o de final de guerra) van ser l’any 1943 a Teheran, el 1945 a Jalta, el 8.5.1945 hi va haver la capitulació d’Alemanya, i el 17.7.1945 hi va haver la conferència de Potsdam.
L’any 1948, amb la ciutat de Berlin dividida per zones d’ocupació, la URSS la va bloquejar, de manera que els subministres de tot tipus es va establir per mitjà d’un pont aeri que suposava que cada tres minuts aterrés un avió a l’aeroport de Tempelhof. El motiu desencadenant del bloqueig va ser la reforma monetària introduïda en el sector occidental, amb la finalitat d’evitar una hiperinflació, cosa que no va agradar als russos.
La tornada la fem pel mateix camí cap a Berlin. Alguns decideixen baixar al Ku’damm strasse (Kurfürsten damm strasse), el que ve a ser una via comercial on hi ha les millors botigues de Berlin.
 
Tornem a l’hotel en taxi (els preus són raonables en comparació als nostres) i més tard anem a sopar pel barri. En tot cas el que es una mica diferent de casa nostra és que demanem un sol plat i beguda, sense les postres ni res més, la qual cosa produeix dos efectes: que no et miren amb mala cara, i que el preu del dinar o sopar és més baratet. D’aquesta manera pots dinar o sopar per 20 euros, amb diferències notables segons on vagis.


Dia 9.9.2012

Visita a l’illa dels museus. Ens ve a recollir el bus a les 10 i ràpidament anem a fer les dues visites programades.

Mentre esperem que el guia resolgui el tema de les entrades, ens entretenim veien la casa on viu la senyora Merkel. Una casa de color crema o beig que no sembla pas luxosa, tot i que es veu gran. Res de palaus de la Moncloa ni semblants. Al davant de la porta només dos policies, a l'estil de Downing Street. Potser si que els alemanys ens poden donar alguna lliçó d'austeritat.

Entrem primer al museu de Pergamo. L’entrada és espectacular, amb la reconstrucció del temple de Pergamo (una ciutat a l’actual Asia Menor o Turquia de la que en queda ben poca cosa). Pergamo va ser la ciutat on Galeno va crear la seva escola de tractament de malalties mentals. Els alemanys, segons ens explica el guia, ho van comprar a preu de desguàs. Segons aquesta explicació els turcs en feien guix, trinxant totes aquelles pedres, per la qual cosa per poc que els donessin ja els va semblar bé.

De totes aquelles pedres en van fer una composició del que devia ser aquell temple. El fris, les estàtues, l’escalinata, tot és espectacular. És de marbre i sembla que en el seu origen era marbre pintat (devia ser horrorós).

Passem per la sala on hi ha la façana d’un teatre o biblioteca de Mileto, i desprès, entrem pràcticament sense aturar-nos al temple babilònic (actual Iraq), que anem fins al fons i avancem des de la perspectiva de veure el carrer decorat a banda i banda amb els lleons magnífics, i al fons el que havia de ser el temple o muralles o no sé què babilònic. Aquest és un art que molts de nosaltres no havíem contemplat mai i que escassament està en cap museu amb la magnificència d’aquest.

Pugem a un primer pis on hi ha tapissos, catifes i una espècie d’arabesc que ressegueix tot una muralla que prové de la cultura àrab tot i que a Europa no va arribar fins molt més tard.

Sortim satisfets d’aquest primer museu i entre en el museu egipci. L’Alfredo ens explica la conjunció entre el continent i el contingut, un edifici gran que mostra molts aspectes interessants. Passem força ràpid per molts dels objectes (el museu en l’actual disposició s’ha convertit en molt gran), fins que finalment arribem a veure el famós bust de la Nefertiti, per més que el material en que està fet és força fràgil i així té una orella escapçada i algun altre punt deteriorat. De totes maneres pel fet de tractar-se d’una obra molt coneguda a tots ens sembla una meravella.

Ara no deixen fet fotos a la sala de la Nefertiti (ni a la següent), cosa que no passava tan sols fa set anys, així com tampoc deixen parlar. Hi ha hagut algun punt de fricció per aquesta causa i per culpa que alguns no han sentit les instruccions que el guia ens havia donat. L’Alfredo ens diu que està encantat amb les normes actuals, perquè, altrament, tothom volia fer-se fotos amb la Nefertiti, ”ahora una foto yo sola, ahora las dos juntas” amb el que queda clar que són les dones les que originen aquests follons.

Quan pugem al bus es produeix una petita crisi. L’Alfredo ens diu que si no estem contents d’ell i dels seus serveis i explicacions, que només cal que li telefonem per la tarda i anul·lem els seus serveis. Un exabrupte que no acabem d’entendre. Potser si que alguns de nosaltres ens hem pogut fer pesats amb preguntes i comportaments poc adequats (alguns retards o petites exigències) però tot plegat ens ha semblat excessiu.

Sort que el nostre president reacciona ràpidament i deixa clar que pensem que és un bon professional (tots hi vam estar d’acord) i que de cap manera volíem canviar de guia. La tempesta va acabar sense que hi hagués ferits de cap tipus.

Ens porten a dinar prop d’ Alexanderplatz, on es contempla el rellotge universal i en l’orientació nord d’aquesta plaça hi ha l’edifici de 10 plantes del Ministeri Federal del Medi Ambient on en la seva façana hi ha escrita una cita d’Alfred Döblin de la seva novel·la Berlín, Alexanderplatz, escrita l’any 1928, les dues coses consten a la guia però no les vam saber veure.

Desprès de dinar seguim a peu per l’avinguda que ens porta directament a la porta de Brandemburg. Veiem el pirulí de comunicacions, una torre, la més alta d’Europa de 190 metres, on es pot pujar i veure l’àmplia extensió de la ciutat, però no hi pugem. Ens parem pel camí per veure l’Ajuntament vermell, volíem veure l’estàtua de Marx i Engels, però no la veiem en el camí i passem de llarg. Anem a veure l’església de Sant Nikolai (ara sense culte) i la zona medieval (ben poca cosa) del voltant. Resulta un barri bonic i tranquil. El més rellevant un petit ratolí que tots retratem. Anem a veure la catedral, però ens diuen que ara hi ha la missa, que és culte protestant i que dura una hora. Decidim continuar el viatge sense veure la catedral.

Seguim en direcció a les dues catedrals, ara museus (francesa i alemanya) que hi ha en una plaça propera i que les guies recomanen la seva visita. Per anar-hi continuem per l’avinguda i travessant per davant de la Universitat de Humboldt arribem ben aviat al lloc que cercàvem. Efectivament és una bonica i tranquil·la plaça. Com hi ha músics al carrer ens asseiem en una terrassa per prendre alguna cosa.

Continuem fins a Potsdamerplatz, travessant la Friedrich strasse, un carrer important, on veiem les galeries Lafayette de l’arquitecte Jean Nouvel.

Entrem a la Potsdamerplatz per sopar en algun dels restaurants que hi ha dintre. Finalment el nostre cambrer croata ens dóna de menjar. 19 euros per càpita. El sostre va canviant de colors i està tot força animat.

Veiem l’avinguda de les estrelles (el nom d’unes estrelles del cinema al terra) davant mateix de la Sony i en taxi, marxem cap a casa (13 euros el taxi).


Dia 10.9.2012

Segona visita a la ciutat de quatre hores de duració. Anem en direcció est per veure un tros del mur que encara resta dempeus. Està al costat mateix del riu Spree i ha subsistit degut, entre altres coses, a que una sèrie d’artistes es van dedicar a pintar diferents parts del mur. De veritat, si no fos pel seu significat, resultaria curiós i bonic de veure. Alguns de les escenes del mur són força conegudes, com al del petó apassionat entre Breznef i Honecker. El mur separava les dues zones (occidental i oriental). Era un mur de 3,8 m d’alçada i 160 quilòmetres de llargada, en realitat un doble mur, amb una separació que era terra de ningú, on feien pràctiques de tir els soldats de l'Alemanya oriental.

Berlín és una ciutat força homogènia (edificis de 23 metres d’alçada, amb excepcions en zones determinades). Té una enorme extensió (160 quilòmetres quadrats) i de 45 quilòmetres de llargada (d’est a oest). Quan el mur va caure les dues zones de Berlin eren força diferents. La zona est, era pobre, amb edificis sense conservació i fins i tot alguns d’ells es van deixar com a mostra del realisme soviètic, però era la zona on hi havia reunits els principals edificis històrics, museus, catedrals, etc. Ara pràcticament són zones homogènies. La zona est tenia la particularitat d’uns semàfors força peculiars, enlloc dels habituals cercles vermells i verds, hi ha l’Ampelman, un homenet amb gorra que darrerament s’ha convertit en un dels símbols de la ciutat (juntament amb l’ós que està a la bandera de Berlín), i s’està estenent per tota la ciutat (abans era una forma de saber en quina zona et trobaves, est o oest).



Anem a la plaça de les dues catedrals que ja havíem vist el dia bans per la tarda quan es feia fosc; ara amb sol. Passem davant la millor xocolateria Fassbender&Rausch. Continuem fins al Checkpoint Charlie de la US Army, que controlaven el pas des del sector americà al rus. Hi ha les fotos dels soldats que van fer la darrera guàrdia, tant del sector americà com del sector rus. Desprès d’aquests visita es canvia el programa previst, doncs la proposta és anar a fer-se una foto a la porta de Brandemburg amb l’estelada i la rosa de Reus, proposta que ha sigut ben acollida per tothom. Naturalment s’ha hagut de comunicar a la direcció de l’agència (estem a Alemanya) que no hi ha posat cap obstacle (al canvi de programa, res a dir de l’acte simbòlic que hem volgut fer).

Ens deixen a la porta de Brandemburg i els trenta del grup cantem els segadors. Generem una mica d’expectació entre els vianants, potser no tant per la foto com pel cant un pel desafinat que senten (no havíem assajat abans).

En direcció al Bundestag i a l’altra banda de la port de Brandemburg es veuen unes creus clavades a terra. Són l’homenatge als que van deixar la pell volent saltar-se els controls i exposant-se a fer-ho saltant el mur. La història, com sempre, depèn de qui la conta. Així el nombre de morts per saltar el mur van des de 150 a 400, la qual cosa tractant-se d’una història recent es força espectacular.

Tornem cap a la plaça de la Universitat de Humboldt on, davant seu, es va produir el fet de la crema de llibres pels nazis. La frase premonitòria de Heinrich Heine (100 anys abans): qui crema llibres acabarà cremant persones, frase que segurament hauria pogut aplicar-se als temps de la Inquisició. Està commemorat per una petita làpida i per una llosa de vidre que deixa veure al fons una estanteria buida de llibres. És evident que si no t’avisen passes de llarg sense adonar-te’n. La Universitat de Humboldt és una de les més prestigioses del país i, des de la seva fundació, els que han passat per les seves aules han sigut guardonats amb premis Nobel en gran quantitat (no recordo quants). Un d’ells Albert Einstein, tot i que el seu país no el va recolzar gaire i va haver de marxar a la Universitat de Princenton.

S’acaba el temps del tour convingut i el bus ens deixa ala zona del Zoo, en el Kurdamm strasse. L’Alfredo ens indica alguns llocs per veure, per dinar i per passejar. Ens recomana un lloc de carn, un restaurant argentí, potser era el restaurant Madero, i, un lloc tranquil en un carrer tranquil, el Fassanen strasse, la Literary House, bé de preu i qualitat.

S’acaba el dinar i campi qui pugui. Projectes molt diferents que cadascú ho fa com pot per arribar a les vuit del vespre, hora que estem convocats per sopar. Uns vam anar a peu fins a Potsdamerplatz, passant per la Ku’damm strasse fins l’església del Kaiser-Wilhelm Gedächtniskirche, que estan reconstruint i està tota tapada amb una espècie de material tipus bovedilla força horrorós. Per dintre hi ha mosaics en la part baixa de la zona del campanar, la única que s’ha conservat. Al costat s’ha fet la nova església, també coberta per aquest material; no massa interès. Seguim per la zona ambaixades. A l’ambaixada Saudita vaig voler passar la mà a través de la reixa de l’entrada i la porta es va obrir (devia tocar alguna cèl·lula). Vam decidir marxar el més ràpidament possible abans sortís algun xeic amb la metralleta.


El bus ens porta fins a un restaurant de la zona de l’est, prop de les dues catedrals. Bé el restaurant tot i la desconfiança inicial al veure que no hi havia ningú més. Una espècie de braó de porc, amb acompanyament i un litre de cervesa per cap (!). La beguda ens sembla excessiva, però en el moment de marxar les gerres estaven pràcticament buides. Novament en el país de l’ordre ens volien aixecar la camisa, dient que les cerveses les havien de pagar a banda. Petita discussió i aclariment. Tots contents, però sense pagar novament el que ja haviem pagat.

Sopem ben alegres i de tornada no vam haver de parar per buidar la bufeta per refer-nos dels excessos de la cervesa. Vam poder arribar a l’hotel sense problemes.


Dia 11.9.2011

Dia de tornada. Deixem les maletes a recepció i procedim al check out. Ens escampem per les zones properes. Barri jueu, repetició d’algunes coses, però no donava més temps per allunyar-se de l’hotel.

L’Alfredo ens acompanya a l’aeroport (el mateix d’anada) i facturem avançant-nos a tota una cua de gent que s’esperava. El viatge ha estat un èxit, hem tingut una visió de la ciutat de Berlín que si alguna vegada i tornem ens servirà com una excel·lent referència. Els passatgers hem gaudit del viatge i fins i tot els que usaven bastó (amb l’excusa que els feia mal no sé què) se’ls veia eixorivits com un pèsol en el moment de la tornada, talment com si haguessin anat a un balneari.

Viatge tranquil. Estem frisosos d’arribar a Barcelona, on uns quants estan compromesos en assistir a la manifestació.

Arribem puntuals i ara es tracta de trobar el millor camí per arribar-hi.

Ich bin ein Berliner, va dir Kennedy l’any 1963, i ara nosaltres en aterrar a Barcelona diem: Un nou estat d’Europa, i els que podem ens ajuntem a la manifestació.